“La nostra naturalesa és no tenir naturalesa. Això vol dir que tot el que fem pertany a la nostra pròpia invenció.” Així defineix a l’espècie humana Mercedes Fernández, llicenciada en Història Moderna i doctora en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona. Per tant, el gènere i els rols que l’acompanyen no són més que construccions socials. Idees abstractes inventades per actors individuals que amb el pas del temps s’han anat normalitzant fins al punt que, qüestionar-les, és molt complicat.
Un exemple de construcció social és la societat en la què vivim, el patriarcat. Es tracta d’una estructura social on els homes dominen i tenen més poder que les dones. De fet, hi ha diverses teories sobre per què existeix aquesta desigualtat.
Per exemple, Sherry Ortner, antropòloga cultural estatunidenca, diu que l’arrel de la concepció de la dona com a inferior es deu a què aquestes estan més lligades a la naturalesa. Les funcions reproductores de les dones són bastant més evidents que les dels homes i això fa que hi hagin de dedicar molt més temps.
La maternitat, això que ella considera el motiu de la subjugació femenina a l’home, en moltes societats és el motiu principal pel qual la dona pot gaudir de certa igualtat. Es tracta d’aquelles societats que no estan organitzades per un sistema patriarcal. Això no vol dir però, que siguin societats matriarcals. De fet, Mercedes Fernández afirma que no ha existit mai cap societat on la dona tingui més poder que l’home. El que sí que és una realitat, però, són les societats matrilocals o matrilineals. La característica principal és que la línia predominant és la materna. El llinatge familiar, el traspàs de propietats, etc. tot es fa segons la línia familiar de la mare. Comunitats indígenes com la dels Hopi o els Lenape a Amèrica del Nord, i els Tuareg o els Serer a l’Àfrica, són alguns dels exemples on la figura de la mare és de vital importància.
Què tenen en comú?
Totes aquestes comunitats formen part d’un grup força desconegut. El grup de les societats igualitàries. Verónica Bennholdt-Thomsen, etnòloga i sociòloga alemanya, i Heide Göttner-Abendroth, feminista alemanya que s’ha especialitzat en estudiar les societats matrilineals, afirmen que les societats més igualitàries tenen punts en comú.
Econòmicament són societats agràries que es regeixen per un principi d’igualtat i redistribució de la riquesa. Per tant, no són societats del tot capitalistes (tot i que en puguin tenir algunes característiques). En aquestes comunitats acostuma a existir el concepte de propietat col·lectiva (a més del de propietat individual) i aquesta està pràcticament sempre en mans de les dones, que són les qui hereden el capital familiar i el gestionen pel bé del clan.
Totes elles són societats matrilineals on la maternitat i la feminitat estan molt ben valorades i, a més, hi ha una gran llibertat sexual per a ambdós sexes. Si ens fixem en la cultura, són societats generalment animistes i politeistes que realitzen cultes als avantpassats i sacralitzen la naturalesa i les seves expressions (la pluja, el sol, el vent, etc.).
Finalment, pel que fa a la vida política, es busca sempre el consens i evitar que ningú acumuli massa poder. A més, existeixen consells de dones que assessoren i resolen conflictes.
L’exemple del Juchitán
Un dels exemples que més ha inspirat a artistes d’arreu del món com Frida Kahlo, Elena Poniatowska o Tina Modotti és la ciutat indígena zapoteca de Juchitán. Està ubicada a l’istme de Tehuantepec, a Mèxic, i té prop de 3.000 habitants.
Es tracta d’una societat on la relació entre gèneres és excepcionalment horitzontal. No només això, de fet, la societat del Juchitán identifica tres gèneres: dones, homes i muxes (transexuals) i cada un d’ells està igualment acceptat i té un rol concret en la societat. Un estudi d’Águeda Gómez Suárez i Marianella Miano n’explica les característiques principals.
Un dels errors comuns que es cometen al parlar d’aquestes societats és entendre-les com a petits reductes aïllats de la societat capitalista. Res més enllà de la realitat. El Juchitán és una regió rica pel que fa a l’agricultura i el comerç. Tot i ser una zona urbana i modernitzada, la identitat de l’individu segueix estan molt lligada a la pertinença al col·lectiu. Aquesta és una de les diferències més evidents amb les societats capitalistes on la identitat individual es defineix pels gustos de consum de cada persona.
Això es deu a què el més important és mantenir la cohesió social, els costums i les celebracions tradicionals. Amb això en ment, al Juchitán s’accepta tota opció sexual, creença religiosa, pertinença a determinada ètnia o nacionalitat, etc. mentre no perjudiqui a la comunitat. Mantenir aquesta cohesió social és feina de les mares, que són el nexe de les relacions dels individus amb la comunitat. Elles representen l’autoritat moral i, de fet, això queda reflectit en el llenguatge. L’estudi d’Águeda i Marianella recull diverses entrevistes on es parla de “casa la mare” i no “casa els pares”.
La força de la figura de la mare es veu clarament en el repartiment d’espais entre els gèneres. No només són mares d’una família sinó que també exerceixen el paper de mare de la comunitat. Elles dominen els espais públics al carrer, organitzen les festes tradicionals i organitzen la comunitat segons faci falta. Pel que fa als homes, s’encarreguen de la política més formal i de les altes esferes culturals.
Cal entendre que al Juchitán i a d’altres comunitats similars les dones encara pateixen certes situacions de violència i subjugació, tot i que no siguin tan evidents com en les societats patriarcals que predominen actualment. Per exemple, les nenes estan sotmeses al control social del seu cos i la seva sexualitat. S’entén per control que tota nena es veurà obligada a ser mare en determinat moment i ha d’arribar verge al matrimoni, tot i que després pugui gaudir de la llibertat sexual esmentada anteriorment. En societats on la maternitat és tan important, les dones aconsegueixen més igualtat perquè són les úniques que poden garantir-la però per altra banda han de complir determinats objectius “pel bé de la comunitat”.
Per aquest motiu la majoria d’antropòlegs coincideixen en afirmar que, tot i que són societats més igualitàries que les patriarcals, no es pot considerar que hi hagi cap societat matriarcal.
calaixdesastrevg.wordpress.com 